Escola Torii

L'escola Torii (鳥居派, -ha) va ser una escola de gravat i pintura ukiyo-e fundada a Edo. Els principals productors de cartells i altre material de promoció del teatre kabuki, els Torii estaven entre aquells el treball dels quals va dur al desenvolupament de l'ukiyo-e. El seu estil era una de les influències principals en la representació ukiyo-e dels actors i escenes kabuki durant gran part del segle xviii. Encara ara, els cartells de kabuki de vegades estan pintats per membres de la família Torii.

Història

L'estil Torii va sorgir realment amb Torii Kiyonobu, que va arribar a Edo el 1687. En aquell moment la família Torii ja havia estat activa en el món kabuki, a Osaka, durant diverses generacions. Kiyonobu va ser alumne de Yoshida Hanbei i d'Hishikawa Moronobu, i va aportar una sensibilitat kabuki als seus estils artístics. L'obra de Moronobu ja era espectacular i enèrgica, però Kiyonobu hi va afegir un major èmfasi en l'acció, i en les menes de poses (vegeu mie) i estètica que es veien a l'escenari kabuki. Durant molts anys, Kiyonobu i el seu pare actor Torii Kiyomoto van produir principalment cartells de teatre, il·lustracions per a llibres i material de promoció per als teatres.

No va ser fins al 1700 que els Torii no van començar a crear pintures i gravats de cos sencer que es podrien interpretar com a obres d'art independents. Naturalment, molts d'aquests treballs encara representaven a actors i el món del kabuki, i per tant es pot interpretar que servien com a material publicitari. Però en aquell moment, Kiyonobu i el seu successor Torii Kiyonobu II també estaven produint pintures i gravats de cortesanes, escenes eròtiques i sumo.

Fins i tot mentre l'escola Torii creixia, i començava a produir obres en la forma de pintures i gravats cada cop més populars, l'objectiu central del clan seguia essent la producció de cartells, pòsters i altres treballs teatrals. Així, Kiyonobu, i els caps del clan que van venir després d'ell, treballava principalment en aquesta mena d'obres, deixant relativament poques pintures i gravats.

Torii Kiyomasu, i els seus successors, representaria una mena de desviació de l'estil central teatral i enèrgic de l'escola Torii. Prenent a Sugimura Jihei com a model, més que no pas a Moronobu, Kiyomasu va produir obres molt més suaus, delicades i elegants que les de molts altres artistes Torii. Tanmateix, és interessant que moltes obres d'aquests altres artistes, més espectaculars en l'estil de Kiyonobu, estan signades "Kiyomasu."

Fins i tot quan altres escoles i estils van sorgir durant el segle xviii, l'estil Torii es va mantenir en el nucli de l'ukiyo-e. Era una cosa amb la qual tot artista s'havia de definir: o l'abraçava i l'elaborava, o bé la rebutjava completament. L'estil Torii, fins i tot en les pintures i gravats, seguia estant derivat directament del treball del clan per als teatres kabuki. El seu estil era rimbombant, espectacular i una mica idealitzat. Un dels elements principals del seu estil particular era l'ús de línies fortes i gruixudes, que atreien la vista de l'observador i li donaven a la composició una audàcia general. Una certa quantitat d'artistes van abraçar aquest element, especialment els de l'escola Kaigetsudo.

Torii Kiyonobu II i Kiyomasu II, la segona generació de l'escola, la van dur al seu punt culminant. Tots dos artistes van estar en actiu des dels anys 1720 fins als 1760, i van consolidar l'audaç estil de Kiyonobu amb el de Kiyomasu, elegant i delicat. Van ajudar a desenvolupar l'estil Torii des de les primeres formes primitives de Moronobu fins a una cosa que va esdevenir una part fonamental del corrent principal de l'estil ukiyo-e. Tanmateix, també van experimentar amb l'ús de l'urushi-e, fent servir laca per a les línies profundes i marcades, i pols de bronze o d'un altre metall per afegir llampades als seus treballs.

Les obres de Torii Kiyohiro, Kiyomitsu i Kiyotsune, tots en actiu en els 1750 fins als 1770, van seguir la tradició dels seus ascendents. En aquest moment, l'escola més o menys definia el nucli del corrent principal de l'estil ukiyo-e. Les figures d'aquests artistes són més elegants i delicades que les dels seus predecessors, però també van ser dels primers a experimentar amb els benizuri-e, o "estampes carmesí"; llavors els gravadors començaven a emprar el color en les xilografies, acolorint els gravats directament durant la producció, en lloc de fer-ho després a mà. Fins a cinc colors diferents es podien fer servir en un gravat, però l'efecte general era encara bastant més senzill que el dels nishiki-e (estampes "brocades" multicolor) que apareixerien més endavant.

Katsukawa Shunsho i Sharaku, dos dels més grans artistes que van rebutjar l'estil Torii, van ser pioners en representar el teatre, i els actors, d'una forma realista. Van seguir imbuint un bon grau d'espectacularitat i ampul·lositat en les seves obres, però mostraven als actors com a actors, i no com els personatges que interpretaven. I el més decisiu, representaven als artistes com a individus, representant les característiques facials i les personalitats dels actors de manera que es podia identificar cadascun d'ells, independentment del personatge que interpretaven i del maquillatge o vestuari que duien. Tot i que aquests artistes van tenir moltíssim èxit, i van eclipsar als artistes Torii fins a cert punt, els Torii també van seguir essent influents i van gaudir d'èxit.

Als anys 1770, Torii Kiyonaga va sorgir com el nou gran artista del seu moment, tornant a dur a l'escola Torii a primera línia, però presentant les seves pròpies adaptacions estilístiques especials. Kiyonaga arribaria a ser considerat com un dels més grans de tots els artistes ukiyo-e, però també l'últim dels grans artistes Torii. Va mantenir gran part del nucli de l'estil Torii, l'espectacularitat, l'energia i la sensibilitat teatral, però va buscar un grau de realisme i d'individualitat en les seves representacions d'actors que anava fins i tot més enllà del que van aconseguir Sharaku i Shunsho. Va retratar la cultura urbana d'Edo amb un realisme mai vist fins llavors, i es considera de forma generalitzada que va perfeccionar o dominar molts altres elements del gènere ukiyo-e. Tanmateix, també es va retirar del món dels gravats per centrar-se en els cartells de teatre, que eren l'autèntica feina de l'escola Torii.

Tot i que a Kiyonaga se'l considera en general l'últim gran mestre de l'escola Torii, l'escola va seguir produint material publicitari, pintures i gravats per al teatre; i el que és més important, l'estil de Kiyonaga, i el dels seus predecessors, va seguir influenciant a la següent onada d'artistes ukiyo-e.

Artistes importants de l'escola

Referències

Lane, Richard (1978). "Images of the Floating World." Old Saybrook, CT: Konecky & Konecky.